Un dels pilars fonamentals que influeix directament en l’estat de benestar de la persona humana és la seva capacitat de relacionar-se amb el seu entorn.
Multitud d’estudis sociològics han demostrat que la socialització de la persona, sempre respectant el seu individualisme i la seva llibertat de decisió, és una font de beneficis que repercuteixen en el desenvolupament d’aquest. Per citar-ne dues d’importants:
Es potencia la capacitat d’aprenentatge. Està clar que el fet de relacionar-se comporta un intercanvi d’informació, fet que facilita l’adquisició d’eines per afrontar-se a noves situacions i poder disposar d’un background útil per prendre a priori la millor decisió. A més, l’avantatge és que les xarxes socials són canviants en el temps, característica que enriqueix, encara més, aquest aprenentatge.
La socialització és beneficiosa per a la salut en el sentit més ampli de la paraula: Millora l’estat emocional. Quan les relacions amb d’altres individus es produeixen en un pla no competitiu, tenen un efecte directe amb la disminució de l’estrès i conseqüentment de les alteracions derivades del mateix. Les xarxes socials fonamentades en les relacions amigables, lúdiques i d’esbarjo disminueixen el risc de patir malalties cardiovasculars i accidents vasculars cerebrals.
Es treballen les funcions cognitives des d’una òptica global. Quan un grup de persones s’estableixen un objectiu comú de treball que implica un procés de planificació, preparació, execució i avaluació, s’estimula la memòria, l’atenció, les funcions executives, entre altres.
Per regla general aquests efectes positius, en condicions normals, no són percebuts de forma objectiva ja que estan implícits en el dia a dia.
Però malauradament, malgrat haver mantingut una vida social normal, si per alguna raó determinada, la persona es veu immersa en un procés de solitud i d’aïllament social els efectes nocius no tarden en fer-se evidents.
Aquest és el cas dels cuidadors de persones amb nivells alts de dependència. El cuidador paulatinament va aïllant-se del seu entorn i conseqüentment aquest s’aïlla del cuidador, fins a un punt que es queda sol. En ocasions s’arriba a produir una relació de simbiosi entre el cuidador y persona depenent, difícil de trencar.
Però tot i així aquest aïllament social potencia l’aparició de trastorns com l’ansietat i depressió, dolors musculars, alteracions de la son, pèrdua de qualitat de vida, trencaments familiars, pèrdues econòmiques…
En nombroses ocasions, aquestes situacions estan tan arrelades, que es tornen irreversibles i són molt difícils de reconduir quan el cuidador deixa de fer la seva funció de cuidar ja sigui per la mort de la persona depenent o pel seu ingrés en un centre.
Per aquestes raons és molt important que les institucions sanitàries que tenim la responsabilitat de tenir cura de les persones ho fem des d’una òptica molt holística. Òbviament guarint al malalt però també responsabilitzant-nos del seu entorn més proper “els seus cuidadors”. Posant mesures perquè aquests puguin seguir pertanyent a la societat d’una forma activa i no caiguin a les xarxes nocives de la solitud. Som conscients que trobar la fórmula màgica és difícil però entenem que avui en dia hi ha molts recursos a l’abast per facilitar que això sigui possible.
Aquesta entrada també està disponible en: Spanish