Carme Olivera, coordinadora de Teràpia ocupacional en Corporació Fisiogestión, ens apropa a aquesta teràpia tan important en el camp de la rehabilitació.
Teràpia ocupacional és segons l’OMS: “el conjunt de tècniques, mètodes i actuacions que, a través d’activitats aplicades amb finalitats terapèutiques, prevé i manté la salut, afavoreix la restauració de la funció, supleix els dèficit invalidants i valora els supòsits comportamentals i la seva significació profunda per aconseguir les majors independència i reinserció possibles de l’individu en tots els seus aspectes: laboral, mental, físic i social”.
Ens ho tradueix?
En línies generals el terapeuta és el professional dins de l’àmbit sociosantirari que s’encarrega de millorar l’autonomia de la persona des d’un punt de vista preventiu i de rehabilitació. Treballa la funcionalitat, la reeducació de les seves activitats quotidianes, i també, quan la persona té limitacions valora l’entorn, i observa si necessita algun tipus d’ajuda tècnica o d’adaptació. L’objectiu principal és la promoció i l’aconseguir el màxim nivell d’autonomia i d’independència de la persona.
Quin és el perfil de la persona que necessita la Teràpia ocupacional en la seva vida diària?
No hi ha un límit ni d’edat ni de patologia, sinó que són persones que estan en risc, o que hagin tingut una limitació en les seves activitats. Ens movem tant en l’àmbit de salut social i mental. En la Corporació atenem molts pacients des d’un punt de vista de rehabilitació física.
Algun exemple?
Imaginem una persona que hagi patit un Ictus, que prèviament era independent, o ja tenia algunes dificultats. Aquest pacient arran d’aquesta patologia aguda li haurà provocat una sèrie de dèficits que nosaltres intentarem recuperar-los el màxim possible amb la fisioteràpia i la teràpia ocupacional. Des d’aquesta última, el reeducarem perquè pugui tornar a realitzar per si sol activitats quotidianes com vestir-se, transferències, i accions que li permetin viure de manera independent en el seu entorn domiciliari: les tasques de la casa, anar fer la compra o agafar un transport. També en activitats que para ell siguin significatives, valorarem quines són les seves limitacions, i a partir d’aquí veurem quines solucions podem trobar.
Com treballem en l’àmbit domiciliari, al estar insitu, podem estudiar quins riscos, barreres hi ha en el seu entorn i assessorar-li en com podem fer que sigui segur i més accessible, com per exemple, la supressió de barreres arquitectòniques.
Quin paper juga el cuidador en la rehabilitació del pacient?
És una peça bàsica en el tractament, sobretot, això es veu en l’àmbit domiciliari. Encara que els nostres tractaments són individuals, durant la sessió, també, fem participar al cuidador. El seu grau d’implicació en tot el procés, no solament mentre estem al domicili, sinó la resta del dia, i seguint les pautes marcades pels professionals serà una condició molt important per a l’èxit de la recuperació del pacient.
“El terapeuta ocupacional ha de treballar les expectatives, fer-les reals, i quan això no és possible intentar reconduir-les”
Com és la metodologia de treball d’un terapeuta amb el pacient?
Dins del servei qui pauta la teràpia ocupacional és el metge. Ell ja pot donar una orientació de quins seran els objectius a poder treballar. No obstant això, quan el terapeuta arriba al domicili i veu al pacient, farà una valoració de les seves limitacions i de l’entorn, detectarà quins seran les activitats en les quals necessitarà ajuda. A partir d’aquest primer diagnòstic, la metodologia serà treballar la funcionalitat, per anar reduint aquests dèficits. Se li ensenyarà com superar-los, i al cuidador com intentar estimular al pacient. Com hem comentat anteriorment, al estar al domicili es detecta els riscos, les barreres que pot trobar-se. En moltes ocasions s’exigeix adaptar l’entorn amb alguna ajuda tècnica o suport extern per reduir els obstacles. Llavors hem d’ensenyar a utilitzar-la i fer un seguiment sobre la seva efectivitat.
En l’àmbit ambulatori es treballa més la funcionalitat. També, pots fer una valoració de l’entorn, a partir de la informació del pacient, i veure què pot necessitar. Es treballa tot l’aspecte de prevenció de caigudes, l’ergonomia i posicionament. Molt important la higiene postural, sobretot, en patologies com la artritis o la artrosi.
Casos d’èxit i casos més difícils?
Abans dèiem el tema de l’edat. Quan estem en l’àmbit domiciliari la mitjana d’edat dels nostres pacients és de 65 anys aprox. Aquest és un factor important. Casos d’èxit? Pacients amb un perfil jove o que viuen sols, i per a ells és molt important l’autonomia personal, poder ser independents. Ja que l’objectiu del terapeuta ocupacional i de servei és aconseguir el màxim nivell d’autonomia possible. És un repte treballar amb una persona que viu sola i vol continuar així, o una persona jove amb alguna discapacitat, perquè per ells el tema de l’autonomia és bàsic.
Casos més difícils són aquells en els quals el grau de dependència és important. El nostre objectiu llavors serà el de donar eines per adaptar-se a la situació i millorar la qualitat de vida, però en cap cas guarir al pacient. El conflicte apareix quan t’adones que les expectatives del pacient o de la família estan allunyades de les circumstàncies reals. En aquesta situació hem de fer veure quin és realment l’objectiu del tractament. Fins i tot així, pots tenir la sensació de que no has aconseguit les metes marcades ja que la realitat s’allunya de l’expectativa.
En la nostra labor hi ha un punt important: treballar les expectatives, fer-les reals, i quan això no és possible intentar reconduir-les.
Aquesta entrada també està disponible en: Spanish