Normalment qualsevol persona que en un moment de la seva vida ha participat en algun projecte solidari, ja sigui dins o fora del seu país, ha experimentat: un grau de complaença personal que justifica els recursos econòmics emprats, temps de dedicació, renuncia a la família i d’altres esforços que ha hagut de fer.
Si bé, també és cert que en nombroses ocasions, es cau en el desànim perquè saps que la teva participació ha estat com una gota en l’oceà i que difícilment millorarà la situació de pobresa, desigualtat, marginació, injustícia… de les persones per les que has estat treballant. Solament hem de veure la trista imatge que la vella Europa està donant, menyspreant els esforços que milers de voluntaris i ONGs estan fent.
De totes maneres, en cap moment hem de perdre la il·lusió de seguir fent allò que pensem que es bo, perquè el sol fet de poder millorar la vida d’una persona ja justifica el nostre esforç. En aquest sentit voldria explicar-vos el cas de la Jennifer.
La Jennifer és un nena guatemalenca de 15 anys que des d’abans de néixer la vida no ha estat la seva millor amiga. La seva mare quan estava embarassada va patir maltractaments fet que va comportar danys importants al fetus. Pel fet afegit que era una família sense recursos, la Jennifer no va poder rebre les atencions necessàries i per tant la seva evolució ha estat totalment deficitària. Cap estimulació cognitiva, analfabetisme absolut, retracció en flexió de les extremitats inferiors, malucs en adducció, repta per desplaçar-se, cap relació amb d’altres persones que no siguin la seva família i per adobar-ho viu en un hàbitat no confortable i ple de barreres arquitectòniques.
Des de fa un mes aproximadament la Jennifer ha entrat dins del projecte Comunitat, Discapacitat i Cuidador (Codyc) Amatitlán, una promotora voluntària de salut d’Infancia con Futuro està anant a casa seva un cop cada setmana o quinze dies per mobilitzar-la i formar a la mare de com l’ha de cuidar.
La Jennifer com únic mitjà de transport ha disposat d’una cadira de rodes vella, trencada i totalment inadaptada a les seva estructura física.
A dia d’avui i gràcies al treball en equip i totalment desinteressat de moltes persones i Institucions s’ha aconseguit donar un pas en la millora de la qualitat de vida de la Jennifer, de moment ja disposa d’una nova cadira de rodes totalment adaptada a les seves necessitats, s’està treballant per incorporar-la a un programa d’estimulació cognitiva i relacional amb d’altres nens i també s’intentarà recuperar al màxim la funcionalitat de les extremitats inferiors.
Queda molt camí per recórrer i molts entrebancs per salvar, però al menys hem aconseguit que la Jennifer torni somriure i que entrevegi un futur una mica millor.
Vull donar les gràcies especialment a:
Infancia con Futuro i a les seves promotores voluntàries de salut per la gran tasca que estan fent en els àmbits de l’educació i de la salut.
A Gemma Flotats i Carme Olivera, coordinadora de Terapia Ocupacional i directora de l’Àrea Domiciliaria de la Corporació Fisiogestión respectivament, per haver estudiat el cas i facilitat les especificacions tècniques que havia de tenir la cadira per adaptar-se perfectament a les necessitats de la nena.
Laboratorios Menarini i especialment al Grupo Menarini Centro América y el Caribe pel seu suport a Infancia con Futuro.
A la Dra. Jessica Brooks, directora mèdica del Grup Menarini Centro América y el Caribe, gràcies al seu gran interès i treball s’ha aconseguit en pocs dies la nova cadira de la Jennifer.
A la Fundación el Niño Samuel de Guatemala perquè d’una forma desinteressada ha gestionat la consecució de la nova cadira.
A Hope Haven Guatemala. Asociación Refugio de Esperanza. Entitat que gràcies al seu suport s’ha aconseguit la cadira de la Jennifer.
Vull acabar aquest post amb una frase que la Dra. Brooks em va posar al final d’un dels molts mails que vam intercanviar durant el procés de la Jennifer:
“Un desig no canvia la vida… una decisió ho canvia tot”
Aquesta entrada també està disponible en: Spanish