Des de l’inici de la humanitat l’home ha volgut combatre el dolor, ja sigui amb comportaments instintius, o fins als nostres dies amb les més avançades tècniques terapèutiques.
Durant mil·lennis el dolor ha estat imprès d’un caràcter “Màgic-Místic-Supersticiós…” sent tractat per mags; bruixes; sacerdots… no només a través de sortilegis o invocacions sinó també per mitjà d’herbes, plantes, escorces, arrels, excrements d’animals, i fins i tot per intervencions quirúrgiques: Havent estat descobertes trepanacions d’una perfecció sorprenent en un període tan arcaic com el Mesolític. Però no és fins al segle VI abans de Crist que els grecs presocràtics van concebre els seus tractaments en termes “Racionals i Naturals” incloent l’exercici com part integrant dels mateixos. No obstant això, és al segle XIX on les arrels científiques dels estudis sobre el dolor han de buscar-se en els primers descobriments de Fisiologia.
Al Segle XX neixen les neurociències amb una successió d’extraordinaris descobriments; a més neix la Algologia -que és la Ciència del Dolor- i l’Associació Internacional de l’Estudi del Dolor (IASP) al 1973. És aquesta mateixa associació la que ha establert la definició del dolor com una experiència sensorial i emocional desagradable, associat amb dany tissular real o potencial, o descrit en termes d’aquest dany. Altres autors: (Melzack i Casey) ho defineixen com: “una experiència tridimensional amb un vessant sensorial, afectiva i cognitiva”.
A través de l’estudi de la Fisiologia del dolor comprenem com aquest és modulat per les emocions; nivell intel·lectual, cultural, personalitat; experiències prèvies del dolor així com el moment de la vida en la qual es produeix.
L’estudi fisiològic ens indica que el dolor s’inicia en uns receptors -nociceptius (dolor)- com a la pell, les vísceres, els gots sanguinis, els músculs,… mitjançant estímuls mecànics, químics i tèrmics, que a través d’una substància algògena (que produeix dolor) estimulen unes fibres nervioses Ad i C (conducció ràpida i lenta) que es transforma en un senyal elèctric perquè pugui ser interpretada pel cervell.
La resposta al dolor que es produeix en el cervell, es realitza per les vies descendents, que s’inicien en diversos nuclis del tronc cerebral així com altres vies procedents del diencèfal (Cervell Mitjà) i del còrtex que intentaran modular el dolor.
Per tot això, les últimes recomanacions fetes pels especialistes del dolor (últim congrés de la Societat Espanyola del Dolor) són: Tractar el més precoçment possible el dolor de gran intensitat, o que es mantingui en el temps; doncs sinó es pot tornar crònic (ens referim a un temps major de tres mesos), a causa que s’activen circuits memorístics. A Espanya el dolor és la primera causa d’incapacitat amb el cost que això implica a més d’altres situacions com a depressió i ansietat.
Finalment, el dolor crònic és considerat en si una malaltia, i per la complexitat que comporta el tractament, requereix un enfocament multidisciplinari (unitats de dolor, Fisioteràpia, Psicologia). Tampoc estaria de més tractaments alternatius com: el ioga, la meditació…que ens poden ajudar a minvar el dolor.
Aquesta entrada també està disponible en: Spanish