Posts Relacionados

La importància del sòl pèlvic i la incontinència urinària

En l’actualitat hi ha un alt percentatge de dones que pateixen incontinència urinària. Podem dir que entre el 20-30% de dones d’edat mitjana i entre el 30-50% de dones majors de 65 anys declaren tenir incontinència urinària.

La incontinència urinària és la pèrdua involuntària d’orina que condiciona un problema social i higiènic, afecta més a la dona que a l’home i la probabilitat de patir-la augmenta amb l’edat, encara que no és una conseqüència exclusiva o natural de l’edat.

Podem classificar la incontinència urinària en:

  • Incontinència Urinària d’Esforç (IUE): si hi ha una pèrdua involuntària d’orina associada a un esforç físic que provoca un augment de la pressió intraabdominal, com en tossir, en esternudar, en aixecar pes o en córrer.
  • Incontinència Urinària d’Urgència (IUU): si hi ha una abrupta i sobtada urgència d’orinar que no pot posposar-se, per tant hi ha incapacitat per contenir l’orina el temps suficient per anar al bany.
  • Incontinència Urinària Mixta (IUM): si hi ha una pèrdua involuntària d’orina associada tant a la urgència com a l’esforç.

Hi ha altres tipus d’incontinència urinària però no són tan habituals.

Els músculs del sòl pèlvic són importants perquè són els encarregats de la continència urinària. Per tant, el tractament per a la incontinència urinària hauria de basar-se a millorar la funció dels músculs del sòl pèlvic.

Entre les disfuncions més habituals del sòl pèlvic trobem la incontinència urinària, la incontinència fecal, els prolapses genitals (descens dels òrgans) i la disparèunia (dolor durant les relacions sexuals).

El tractament de fisioteràpia utilitza tècniques destinades a enfortir la musculatura del sòl pèlvic com per exemple: exercicis del sòl pèlvic, electroestimulació, biofeedback, cons vaginals, exercicis de Kegel, exercicis hipopressius, teràpia manual, etc. Aquestes tècniques i exercicis produeixen una disminució dels episodis d’incontinència, un augment de la força, de la resistència i de la coordinació de la musculatura del sòl pèlvic i una millora de la qualitat de vida de les pacients.

És important la supervisió i la revisió setmanal de les pacients amb incontinència urinària, ja que la restauració del to i de la funció muscular succeeix entre 20-60 dies després de començar el tractament. Es recomana entrenament dels músculs del sòl pèlvic per almenys 3 mesos.

La rehabilitació del sòl pèlvic ha de ser el primer tractament d’elecció per a la incontinència urinària, abans de passar per una intervenció quirúrgica, ja que després del tractament de fisioteràpia per a la incontinència urinària un 81-84% de dones milloren i estan satisfetes amb el tractament.

El tractament quirúrgic per a la incontinència urinària solament hauria de considerar-se quan el tractament de fisioteràpia fracassa o falla, o si el pacient decideix no dur-ho a terme.

Normalment les dones amb incontinència urinària triguen uns 3 anys a buscar atenció mèdica i fisioteràpia des de l’inici del problema. No obstant això, el llarg període de temps entre l’inici de la pèrdua urinària i la recerca d’ajuda no solament comporta un empitjorament de la pèrdua en si sinó també de la qualitat de vida de les pacients.

Hem de ser conscients que la incontinència urinària és tractable i no considerar que és un resultat natural del procés d’envelliment.

Laura Baixarias

Fisioterapeuta

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *